Lluita, procés. Digue-li com vulguis: cansa
(Capítol 1)
Aquest és un nou enfocament per a donar a conèixer el meu procés de lluita contra un trastorn alimentari i una depressió, menys tècnic i més psicològic. Si més no de moment. Encara més caòtic, perquè amb aquest blog també hi evoluciono jo, i intentar fer les coses d'una manera que no és la meva, i que no té perquè ser millor és una cosa que estic començant a deixar anar. He hagut d'aprendre a aprendre des del caos (valgui la redundància), i això m'ha permès descobert matisos de sensacions i expressions molt enriquidors, així que...espero poder transmetre alguna cosa d'això en una pluja de frases sobre sensacions.
Veure que necessites ajuda és difícil. Acceptar-ho, és dur. I demanar-la ja és una tasca realment complicada.
A tot això s'hi suma una última i molt determinant dificultat...a qui, a ón demanar ajuda?
Permeteu-me que us avisi de que en aquest post no puc ni aspirar a explicar-me de manera ordenada. Tot això seran poques dades i mil interrogants...però començo a pensar que els interrogants també són un tipus de resposta. Si més no, un tipus de veritat.
(Alerta: esteu a punt de llegir un dels textos amb més parèntesis i retòriques de la història)
Al llarg dels meus 3-4 anys de problemes amb el menjar (o potser simplement coincideixen en aquesta etapa en que he començat a descobrir les meves inquietuds i falta de recursos per a gestionar-les?). Bé: en aquest temps he provat d'ajudar-me i aclarir-me de maneres ben diverses: en l'inici, vaig recórrer a la consciència (del meu problema, dels seus possibles orígens) i l'anàlisi. Després, a través d'aquests mateixos, vaig anar descobrint els recursos que tenia i podia utilitzar per a frenar els meus impulsos, pensaments o conductes que em portaven a fer-me tant de mal. Primer els resultats postitius van ser immediats (de no fer res a fer-hi alguna cosa, clar està), però aviat em vaig trobar amb la evidència de que no era (ni sóc) omnipotent. Amb que ni sabia prou amb el que m'enfrontava, ni tenia l'experiència suficient com per a encarar-ho i resoldre-ho immediatament i al cent per cent. I encara més: que de fet, potser mai la tindria. En resum, de que encara em quedava un llarg camí d'experimentar dolor i impotència abans de ser simplement una mica més sàvia i coneixedora del que em passava. La perspectiva d'això no és gens agradable, i menys quan tens mil somnis adolescents (amb la seva particular improvització i descontrol) incompatibles amb allò que et passa...i amb allò que hauràs de fer per encarar-ho. Entre aquest període d'anàlisi i inici de "lluita" (hi ha qui no vol utilitzar aquesta paraula i prefereixen dir-n'hi "procés"), també vaig arribar al punt d'utilitzar el compartir-ho com a recurs d'ajuda. Vaig intentar explicar-me amb els meus propers i deixar que em donessin la mà, sentint-me, si bé igual de monstre, un monstre acompanyat. Però...com aconsegueixes que t'ajudin si no es coneix el problema que t'assetja, si ni tu saps el que et convé i et va bé? Tot i que sentir-se acompanyat incondicionalment és la clau per no allunyar-se per complet del "món dels vius" i de les coses belles, comporta també una frustració i sensació d'incomprensió segura: tu no saps el que et convé, i et fas mal. Però veure que els altres també es sumen en aquest remolí de teories i accions errònies que t'enfonsen més i més...això. T'enfonsa. Així que sabem que jo estava ja en un punt de consciència, i d'haver compartit el poc que coneixia del meu estat. Jo estava en guàrdia per a actuar tant bon punt sabés què era el que necessitava...de la mateixa manera que aquells qui m'estimava estaven pendents d'actuar tan bon punt jo ho sabés... i els ho fes saber.
I enteneu que si en algun punt algú em va dir: -"Ho has d'intentar amb més força" o -"Hi has de posar de la teva part", o -"No has d'alimentar el bucle" em vingués, molt, molt de gust convertir-los a tots en un puto tros de bacon light. Perquè ho vaig provar tot, però això no ho veia més que jo en el moment que ho provava. Com que no sabia (ni se sap encara) quin era el camí a seguir, lluitava i lluitava en direccions equivocades (que, bé, sé que formaven part d'un conèixe'm i fer-me forta molt important. Però cansa joder, cansa. Esgota. I ningú veu res). I no només la gent no veia els resultats (i per tant donaven per fet que jo no ho provava amb suficients ganes), sinó que jo mateixa em considerava un desastre per no parar de caure. I si algun dia no queia, era perquè requeia.
Primer havia provat de poder amb tot, sortir-me'n sola, no preocupar a ningú, i inclús ser capaç d'ajudar a altres a través de la meva experiència/blog. I bé, això ho vaig fer...llevat de la part de sortir-me'n. Després vaig intentar demanar ajuda, i recolzar-me en persones que ni eren bigues, ni sabien com portar els meus canvis constants de requeriments, estats d'ànims i enfocaments. Vaig provar d'anar a un centre d'atenció als trastorns alimentaris, on em volien tancar amb persones de símptomes similars (perquè ens recreéssim alegrement els uns amb els problemes dels altres), però causes abismalment diferents. Vaig provar teràpies alternatives, acupuntures, relaxacions...i, ei, de tot això, va ser el que millor em va anar. Però al cap i a la fi el dia que m'ajudaven era en relació amb els símptomes (ansietat i mal funcionament del meu organisme en general), però MAI en relació amb les causes. El que millor, millor em va anar de cara a vèncer els símptomes (i inclús la majoria de les conductes bulímiques) va ser viatjar ben lluny...per suficient temps com per sentir que allò seria infinit.
Vaig tornar molt millor, i crec que va marcar un abans i un després en aquesta etapa de malaltia. I us diré que més endavant en va venir una altra...i podrem establir connexions entre la primera o la segona. Veure-les com a diferents i independents, o dir que mai em vaig curar. O, com veig jo ara, veure-ho com respostes del meu jo envers problemàtiques més o menys diferents. Respostes, sí, amb una tendència a representar-se a través d'un desordre alimentari i depressió (però igual que un altre es donaria a la beguda, o a crear una relació de dependència envers algú). Així que, com ho veig ara, puc partir o no aquest procés destructiu en dues etapes, o ajuntar-ho en un de sol i infinit, anomenat vida. La meva vida, els seus problemes, les meves tendències. I la resta és circunstancial. Evidentment, amb això no dic que tota la meva vida hagi de transcórrer amb situacions tan "al límit", sinó que tothom ha de passar per les seves pròpies batalles, i en cada obstacle un no s'encara tant amb aquest en si com amb els impediments o manca de recursos personals per a enfrontar-s'hi. És per aquest motiu que, justament, la guerra és tant difícil. Però és també precisament per això que en cada lluita interior sempre hi guanyem (encara que a la pràctica sembli que perdem), perquè aprenem més i més sobre nosaltres. I ens obrim pas en l'aprendre a manejar els nostres recursos, en el tenir a ratlla els nostres dimonis, i en el ser més i més forts a través d'estar més familiaritzats amb les nostres debilitats.
El cas és que, si bé el viatge va marcar un abans i un després en positiu, en el moment en que aquest va transcórrer, també va passar una cosa que va marcar un abans i un després molt en negatiu: el meu avi va morir. Però és que no era només el meu avi, sinó el meu millor amic, el meu millor confident, el "guardià" imaginari del meu refugi imaginari, i, en general, l'home de la meva vida.
I bé, tot això no ho va deixar ni ho deixarà mai de ser. Però ell si que ho va deixar, de ser.
I tot i que precedit d'uns mesos d'eufòria (en part pel viatge, i en part per negació de la realitat devastadora que m'esperava i que no em veia encara en forces d'encarar), aviat la seva absència va calar en totes les parts de la meva vida. Llevat d'en la consciència de que ell no hi era (i aquí encara no hi ha arribat). Però la resta dels meus sensors ho van notar. Ja no podia estimar. Ja no podia ampatitzar. Ja no podia escoltar. Ja no podia aprendre, sentir, gaudir, sortir...viure.
La nostra cançó deia "Si tu meurs (...) peu m'importe si tu m'aimes, car moi, je mourrais aussi" ("Si tu mors (...) poc m'importa, si m'estimes, ja que jo moriré també). I no, no vaig morir. I no, no teniem per nosaltres l'eternitat, com Edith Piaf deia en la cançó. Perquè ell no hi era i jo si. O ell hi era i jo no.
Dramatisme apart, tothom té els seus problemes, traumes i pèrdues. I jo hauria de lidiar amb ells. I ho faria...quan pogués. Però abans que pogués, les meves tendències bulímiques i depressives tant ben regades es van despertar amb més força que mai. I jo, amb menys força que mai, em vaig enfonsar.
Continuarà: Experiència a St Joan de Déu, característiques de la depressió, ajuda, present...