La Blanca entrega generalment els deures en el plaç correcte, tot i que a vegades se'ls descuid
Podria allargar el títol en un infinit puntualitzar i corregir-me:
Voldria parlar del moviment "body positivity", i de com l'acceptació de les coses no és sinònim de conformisme. O de com aquesta no significa debilitat. Però també de que dèbil no té perquè tenir una connotació negativa, no si se'l dota de la seva raó de ser: la de sensibilitzar i fer-nos tremolar davant de tot allò que no està bé. Sense, així, poder obviar-ho, evadir-nos-en, dir que "som forts" per a, covardament, negar-nos claus de cara a estar millor. Potser no cal ser forts per a suportar allò que ens debilita, sinó per a enderrocar allò que ens fa necessitar ser-ho.
El meu ara es pot resumir en la majoria de les paraules típiques del que se'n diria una il·luminada de la vida. Part d'aquest estat, però, es basa en que t'importi ben poc a què s'assembli el que, al cap i a la fi, et fa el bé. Us les presento per a que no us facin tant de fàstic, per a que us hi pugueu acostumar, o rebatejar o inclús acabar apreciant-les:
Sentir les coses, per, lluny de deixar de pensar, poder fer-ho sense barreres i anar molt més lluny (la racionalitat ho acompanyarà inevitablement, ningú li demana que marxi sinó que no pretengui ocupar terrenys que no li pertanyen amb algunes suposades veritats imposades i alienants).
Estimar. Això, precisament, sembla pobre i fàcil (i obvi). Però de fet a penes es pot escollir, ja que és part d'un llarg procés indefinit i que va més lligat a la paraula anterior que a tota la resta. Estimar les nostres circumstàncies, lluny de respondre a una actitud passiva envers la vida, permet ser capaç de ser present en una realitat per a poder arribar a canviar-la. Potser és quelcom més personal del que penso (digueu-m'ho vosaltres), però m'he adonat recentment de que gran part dels impediments que em trobava a la meva vida eren fruit d'una in-acceptació (?) del que era la meva persona, les meves capacitats, el meu físic.
No realitzar una activitat per no fer-ho prou bé (quan, precisament, això hauria d'ésser un incentiu per a realitzar-la) en seria un exemple que a molts us semblarà obvi i que us farà pensar que tots vencem aquestes pors a diari. Tot i així, segurament també tots tenim àmbits en els que deixem que la no acceptació de les nostres limitacions...sigui el que ens limita. Sí, ho faig malament. I només així podré aconseguir fer-ho algun dia bé. És quan anhelem allò que no podem fer o ser, que ens allunyem d'aquesta realitat des de la que ens podríem moure. I deixem de ser-hi per passar a jutjar-nos des de lluny i anhelar coses que no sabem ni què són.
Us agraden els meus manuals d'auto-ajuda? A mi no gaire. Però sé que aquesta manca de profunditat que em noto retransmetre (tot i que pot ser únicament fruit de la meva percepció) és una expressió meva que ara vull compartir. M'estimo, poc a poc, cada dia més. Però, simultàniament, sóc més valenta i, per tant (no més dèbil però) més conscient de les meves debilitats. Veig amb més claredat allò que no m'agrada de com escric, allò que podria fer millor a la feina, en els estudis, en les meves relacions personals. Però només perquè ara somric a les meves bestieses, o les ploro (però amb la voluntat de que no siguin res més que allò que són ara i cal plorar), aconsegueixo encaixar més en aquesta pell d'incomoditat cel·lulítica, pedantisme oral i catetisme pre-intel·lectual que habito.
I és que si no m'hi enfundo, no hi puc caminar.
I podrà semblar paradoxal però...com més he après a estimar allò que sóc, més capaç he estat de moure'm en direcció a canviar allò que crec injust. Cada dia milloro quelcom en la meva vida i en la meva vida en relació al món; i és que com més aprecies les coses, més ganes tens de, com fem amb els éssers estimats, escoltar i cuidar (i aprendre a cuidar) tant bé com es pugui, tot allò que som i ens envolta. L'amor és dinàmica i l'amor ho impulsa tot. És ell qui ens permetrà comprendre'ns i flexibilitzar-nos, obrint-nos a noves perspectives, però és ell qui ens recordarà també no cedir en tot allò que atempti cap al que ens hem obert a qüestionar i hem decidit que no, que no ho volem així; refusant ser còmplices d'allò que atempti cap a un amor més universal. És graciós, que pensant, sense voler-ho, en política escrigui quelcom que soni així de pseudo-religiós. I que en assenyalar l'existència d'aquest "tot" enllaçat soni budista, però també tantes coses més (no pretenc altra cosa que pertànyer-me a mi i al món, però tot allò que en ell s'hi encabeixi i ens alliberi té del tot el meu suport).
Quin preludi més llarg, pel que se suposava una entrada més en l'apartat de cura de trastorns alimentaris del blog...! Però és que si el moviment del "body positivity" del que us vull parlar s'encabeix en un tot i busca un bé comú...ha de poder abordar-se des de qualsevol perspectiva i poder ser compresa com a una eina més per a empoderar allò que som potencialment. roblema
Com que sóc plenament conscient de fins a quin punt no sóc una experta en el tema, us demanaré que si voleu aprofundir en el tema busqueu informació alternativa. Tot i així, us faré cinc cèntims de perquè aquest moviment (que no tradueixo al català perquè no he vist mai com a "positivisme corporal" i no vull que s'allunyi del moviment internacional) ha estat clau per a que jo em trobi on sóc ara respecte el món...i especialment respecte el meu cos.
Sabeu què? No, deixaré reposar les idees aquí compartides mentre intento tenir una base més sòlida del tema per a poder-los explicar amb (només una mica) més propietat. És estiu i espero nodrir-me ben bé de totes les cares de la vida...com a desig per a vosaltres, tinc això mateix. Molt bones vacances!
la majoria de les vegades.La Blanca entrega generalment els deures en el plaç correcte, tot i que a vegades se'ls descuida, i els realitza sense cap problema la majoria de les vegades.