Avui us vull parlar de la força que, per experiència, he vist que tenen aquest propòsits. Com a exemple recordo el meu desig del 31/12/2012, en el que demanava desfer-me d'aquella vergonya al ballar que arrossegava des de feia tant de temps. Aquell mateix dia vaig arrassar a la pista de ball, en ple "cotillón"...i des d'aleshores mai més m'he aturat!
Això si, propòsits fets des de la pròpia consciència. I no parlo tant de fer propòsits realistes, com de posar molt esforç en descobrir el que realment volem i/o necessitem. Sobre el fet de que es compleixin, crec fermament en que el voler fortament i amb decisió una cosa ens porta directament a conseguir-la (que no vol dir que sigui fàcil). Pel que he vist, els únics desitjos que he vist impossibles de complir, han estat aquells formulats des de la por a l'esforç necessari per a aconseguir allò que realment volem. El que vull dir és que aquesta por o el no veure's en força de fer el que calgui per a aconseguir allò que volem desemboquen en fer-nos creure que el que volem és quelcom inabastable...i busquem una cosa tant inabastable que no ens haguem ni d'esforçar en provar de conseguir-la.
Cada any "jugo" amb els "dotzes", tant peculiars d'any nou, i faig una llista amb dotze desitjos (que no tenen per què ser tots referents a mi). Com he dit abans, no és superstició el que em porta a creure (i per experiència, saber) que es compliran, sinó que sé que formular-los és voler. I voler, per cursi que soni, és poder. I voler, per extrany que sembli, és el més complicat (saber el que realment es vol, i voler-ho amb suficient força i sense por a desitjar-ho).
Explicat això, us animo a abans fer una valoració de l'any, amb totes les seves coses bones i dolentes (tot i que veuré el que he après de cada una d'elles).
VALORACIONS D'AQUEST ANY:
1- He lluitat contra el meu trastorn alimentari: Per primer cop he sentit realment una enorme impotència respecte un problema que no em deixava agradar-me, estimar, tenir pau...He patit profundament veient com el meu cos es descontrolava però sobretot, com ho feia la meva ment. Com tot això afectava la meva relació amb amistats, família i parella, però sobretot amb mi mateixa. He après a sanar-me sense recórrer a cap centre especialitzat en el que en un principi anava a anar. He après a escoltar-me, i a parar-ho tot per a cuidar-me (he après que no hi ha RES que hagi de posar per sobre de la meva salut mental i emocional, ja que tot allò i aquell pel que jo m'esforço no ha d'atemptar mai contra la meva felicitat, la meva vida). He après a deixar-me ajudar (cosa que reconec que em costava) i, a l'obrir el meu problema a la gent, he experimentat la satisfacció de veure que puc ajudar a persones (de totes edats, gèneres i trastorns diferents...o mancats de trastorns clínics). He après a acceptar les derrotes, a saber-les convertir en quelcom que em fa més forta i sàvia. He après a fer el meu procés seguint el meu propi ritme i cor, aixecant-me i deixant-me aixecar per aquells qui estimo...
2- He patit com mai una ruptura: Sigui el trastorn el que m'ha portat a viure-ho tant dramàticament o sigui aquest dolor el que ha fet tant dur el trastorn...El cas és que la conjunció d'aquestes dues coses (més els altres factors que agravaven aquestes sensacions) m'ha afectat moltíssim en tots els àmbits: El dolor que sentia m'impedia concentrar-me en estudis, sanació pròpia, amics, família...; la nostàlgia no em permetia dedicar-me a construir el meu present/futur, i tenir un paradigma tant "buit" em feia necessitar maneres tant desafortunades d'omplir-me...; em vaig autoculpar (a mi i al meu cos) de la ruptura i això va suposar una pèrdua molt dràstica de l'autoconfiança i autoestima, que al seu torn em van impedir poder gaudir plenament i de manera estable altres relacions, etc. El fet de que tan dolorosa hagi estat la pèrdua, és una prova de l'especial que va ser allò que vaig perdre, de manera que he après a alegrar-me d'haver estimat amb tanta força (ja que, com us adjuntaré més endavant en un treball meu sobre el llibre "El petit príncep", he descobert que estimar és la cosa màxima a la que oodem aspirar). Tot i així, el més important que he après ha estat, com he dit abans, que cap relació/amor/persona val la pena si la meva interacció amb ella porta a la meva autodestrucció (i això no significa una culpa de l'altra persona (en absolut), sinó la necessitat pròpia de reenfocar la nostra situació envers la relació). Per tant, he après a ser la meva millor amant (i això no vol dir que ho hagi aconseguit del tot). He passat molt temps amb mi i cuidat el meu món interior tan esquerdat. També he pogut percatar-me de totes aquelles persones que m'estimen i suporten sempre per allò que sóc, que em recorden i fomenten la meva essència i les ganes d'estar millor. He pogut obrir-me més a elles i deixar-ne entrar de noves, i puc dir que a dia d'avui em sento estimadíssima per persones a les que admiro i adoro amb tota la meva ànima.
3- He conegut grans persones: Amb les qui he viscut coses increïbles. Aquest any, en quant a relacions, s'ha caracteritzat per relacions molt intenses...d'amistat. He enfortit lligams ja existents, i n'he descobert de nous. Aquests m'han permès poder estar sola sentint-me acompanyada, que és una de les millors sensacions que hi ha (al revés de sentir-se sol estant acompanyat). Evidentment, també hi he compartit moments èpics, destornillants, màgics...o, el més habitual, tot a la vegada! Els estimo, US estimo moltíssim i heu fet que aquest any ple de situacions dures hagi no només valgut la pena, sinó que en rememoraré mil moments per la resta de la meva vida. I quan dic amics també dic família, amb l'amor incondicional d'avis, tiets i cosins característic, sumat a la meravella de persones que són per si sols i amb els que tant conecto. Per suposat també la meva mare, que tot i haver compartit amb mi un any ple de dolor, decepcions i recaigudes, SEMPRE ha confiat en mi i la meva capacitat de sortir-me'n...sense però deixar-me de recolzar en cap moment. Sobretot li agreixo i agrairé sempre la seva confiança, entre altre coses palesa amb el fet de deixar-me fer aquest viatge a Japó que tant bé sento que m'anirà a tots els nivells. Perquè sé que per una mare no és GENS fàcil deixar anar la seva filla. Tant de temps. Tant lluny. I sobretot, havent viscut i seguint lluitant contra tal problemàtica. Però ha sabut apartar les seves preocupacions personals, posar-se a la meva pell i, des d'aquesta certesa del bé que el viatge em farà, apostar per la meva felicitat posant-me me totes les facilitats.
...Cal dir que us estimo?
I miro endarrere al meu 2014 i veig imatges que si, em porten les llàgrimes als ulls i encara em fan mal físic al cor. I miro enrere i em costa respirar al recordar certs moments d'angoixa pura.
Però observo aquest 14' i us veig a vosaltres rient, sento les vostres abraçades, recordo algunes paraules vostres que m'esboçen somriures... o riures forts que m'enxampen desprevinguda enmig de multituds desconegudes :P Ens veig a mi i a la meva mare arraulides al sofà mirant l'última del Woody Allen, o rient comparant ex's respectius. Veig una excursió a la muntanya amb una parella que es va trencar i penso que, per fi, puc recordar-la amb ell entre rialles, conscient de que només ell pot entendre l'especial que va ser. Sento els meus pulmons omplir-se de vida tot remant des d'un catamarà aquest estiu. Veig la vista del preciós Château francès entre prats florits de la Bourgogne, i la velocitat de la bicicleta eufòrica d'un "jo" pletòric. Veig al meu avi i jo ballant un vals, i escoltant ópera a tot volum des d'un descapotable. Veig música amb els meus amics a Gràcia, a una vall amb cavalls, a un mas perdut pels Pirineus. Veig colors, textures i olors a la cuina. Veig abraçades amb cosines, músiques compartides i contes a l'hora d'anar a dormir. Veig records... i veig somnis. Japó, un any sebàtic, la universitat, les persones que conixeré d'aquí ben poc, idees per a descobrir.
Veig amor i veig vida. Què més puc veure? Què més puc voler?
Espereu..sí, i hi ha una cosa més:
Desitjo que vosaltres ho veieu també.
FELIÇ ANY NOU!!!