En un cafè dels més hipsters del barri de Sant Antoni, ella provava d'estudiar amb l'ajuda de tres injeccions de sucre: una galeta de xocolata, una de civada, i un latte de vainilla.
Va obrir la porta un llop de mar, o un pagès, o un fuster. Un home amb barba, boina, i panxa. Una panxa amb home, barba i boina. En el fons, molt més "hipster" que tots aquells qui intentaven semblar-ho. Tot i així, un pèl desorientat (però amb ganes d'adaptar-s'hi). Va preguntar per les diferents varietats de cafè, i l'estilós cambrer cubà li ho va explicar tot amb aquella pluma seva tant encantadora. A la barra, la Carrot Cake. El hipster de setanta anys va assenyalar que en prendria un tros (possiblement sense sospitar que allò estigués fet a base d'una verdura), i el cambrer li va assenyalar els altres exemplars de rebosteria trendy. -Començaré per aquest - van dir la panxa i l'home.
I jo, de la taula compartida estant, vaig somriure. El cambrer recomanava partir-se les porcions a la majoria de parella d'amigues que entrava a la cafeteria -Son porciones grandes - deia, i jo no entenia què hi guanyava ell al preocupar-se tant per la línia dels seus clients. I en aquell panorama de rebosteria gairebé pornogràfica, les parauales "sacarina", "desnatada" i "per a compartir" eren les que més ressonaven. Jo no podia evitar preguntar-me com tot aquest univers de restriccions afectarien la seva manera de fer l'amor.
El que jo havia demanat ocupava la meitat de la taula compartida, i aquell nouvingut l'altra meitat.
Em vaig sentir relaxada, perquè no era la única que se sentia compromesa amb degustar tota aquella luxúria dolça. I em van venir les llàgrimes als ulls. Perquè de reüll aquella boina, i aquella panxa, i aquell dir "bon dia" a tothom (tot i ser desconeguts en una gran ciutat capital), em van convèncer de que aquell era el meu llop de mar.
Ja m'extranyava que el meu avi passegés per Barcelona i deixés les oques sense supervisió. Ja em sobtava que degustés una Carrot Cake a les dotze del migdia, en comptes de la seva clàssica sèpia amb patates al mercat.
Em va mirar, o potser al meu monyo desmonyegat. El vaig mirar i li vaig somriure. Ell possiblement devia pensar que era una adolescent enganxada a les xarxes socials (i no s'equivocava). Jo pensant que el que segur que no es devia ensumar és que just en aquell precís instant, jo estigués escrivint sobre ell, la seva panxa i el seu Carrot Cake.
I just quan començava a acceptar que la conducta d'aquest home era relativament normal comparada amb la del meu avi, el vaig sentir demanar alchol de barril al cambrer. Aquest es va haver d'excusar (perquè aparentment els xupitos de mistela o rom no eren massa hipsters), i aquell llop de mar va somriure i fullejar el diari, probablement pensant en el carajillo que es pendria després de dinar.
Vaig sentir que entenia la seva postura respecte aquell lloc, aquell xupito, i aquell moment millor que no pas entenia al cambrer o a la resta de clients. Vaig simpatitzar amb la seva panxa, molt més honesta amb tot allò que l'oferta i decoració del lloc transmetien. Vaig pensar que la paraula "Bohèmia" havia caigut massa baix...i havia esdevingut bohèmia sugar-free.
Vaig agrair veure que encara existien individus igual de perduts que la resta, però que optaven per demanar doble d'algo en una vida que s'enfotia de tots aquells que aparentaven saber com viure-la.
Em sentia bé, o millor. Però també vaig enyorar tot allò que aquell bon home no era.
Perquè la seva aura m'interessava molt més que la resta de persones amb les que m'havia creuat i em creuaria al llarg del dia, però aquell home simplement no era el meu avi.
Faust, el que havia vengut la seva ànima al diable. Perquè pesava massa, i li prenia l'espai que xupitos i avellanes podrien ocupar.
I em vaig preguntar qui es menjaria ara la sèpia amb patates i allioli que prepararien per esmorzar en certs mercats. I vaig arribar a la conclusió de que segurament l'haurien deixat de fer. I vaig decidir que, si no era així, demà mateix hi aniria els demanaria que no cometessin aquest error.
Que viure és morir, i justament per això és tant apassionant.
Va obrir la porta un llop de mar, o un pagès, o un fuster. Un home amb barba, boina, i panxa. Una panxa amb home, barba i boina. En el fons, molt més "hipster" que tots aquells qui intentaven semblar-ho. Tot i així, un pèl desorientat (però amb ganes d'adaptar-s'hi). Va preguntar per les diferents varietats de cafè, i l'estilós cambrer cubà li ho va explicar tot amb aquella pluma seva tant encantadora. A la barra, la Carrot Cake. El hipster de setanta anys va assenyalar que en prendria un tros (possiblement sense sospitar que allò estigués fet a base d'una verdura), i el cambrer li va assenyalar els altres exemplars de rebosteria trendy. -Començaré per aquest - van dir la panxa i l'home.
I jo, de la taula compartida estant, vaig somriure. El cambrer recomanava partir-se les porcions a la majoria de parella d'amigues que entrava a la cafeteria -Son porciones grandes - deia, i jo no entenia què hi guanyava ell al preocupar-se tant per la línia dels seus clients. I en aquell panorama de rebosteria gairebé pornogràfica, les parauales "sacarina", "desnatada" i "per a compartir" eren les que més ressonaven. Jo no podia evitar preguntar-me com tot aquest univers de restriccions afectarien la seva manera de fer l'amor.
El que jo havia demanat ocupava la meitat de la taula compartida, i aquell nouvingut l'altra meitat.
Em vaig sentir relaxada, perquè no era la única que se sentia compromesa amb degustar tota aquella luxúria dolça. I em van venir les llàgrimes als ulls. Perquè de reüll aquella boina, i aquella panxa, i aquell dir "bon dia" a tothom (tot i ser desconeguts en una gran ciutat capital), em van convèncer de que aquell era el meu llop de mar.
Ja m'extranyava que el meu avi passegés per Barcelona i deixés les oques sense supervisió. Ja em sobtava que degustés una Carrot Cake a les dotze del migdia, en comptes de la seva clàssica sèpia amb patates al mercat.
Em va mirar, o potser al meu monyo desmonyegat. El vaig mirar i li vaig somriure. Ell possiblement devia pensar que era una adolescent enganxada a les xarxes socials (i no s'equivocava). Jo pensant que el que segur que no es devia ensumar és que just en aquell precís instant, jo estigués escrivint sobre ell, la seva panxa i el seu Carrot Cake.
I just quan començava a acceptar que la conducta d'aquest home era relativament normal comparada amb la del meu avi, el vaig sentir demanar alchol de barril al cambrer. Aquest es va haver d'excusar (perquè aparentment els xupitos de mistela o rom no eren massa hipsters), i aquell llop de mar va somriure i fullejar el diari, probablement pensant en el carajillo que es pendria després de dinar.
Vaig sentir que entenia la seva postura respecte aquell lloc, aquell xupito, i aquell moment millor que no pas entenia al cambrer o a la resta de clients. Vaig simpatitzar amb la seva panxa, molt més honesta amb tot allò que l'oferta i decoració del lloc transmetien. Vaig pensar que la paraula "Bohèmia" havia caigut massa baix...i havia esdevingut bohèmia sugar-free.
Vaig agrair veure que encara existien individus igual de perduts que la resta, però que optaven per demanar doble d'algo en una vida que s'enfotia de tots aquells que aparentaven saber com viure-la.
Em sentia bé, o millor. Però també vaig enyorar tot allò que aquell bon home no era.
Perquè la seva aura m'interessava molt més que la resta de persones amb les que m'havia creuat i em creuaria al llarg del dia, però aquell home simplement no era el meu avi.
Faust, el que havia vengut la seva ànima al diable. Perquè pesava massa, i li prenia l'espai que xupitos i avellanes podrien ocupar.
I em vaig preguntar qui es menjaria ara la sèpia amb patates i allioli que prepararien per esmorzar en certs mercats. I vaig arribar a la conclusió de que segurament l'haurien deixat de fer. I vaig decidir que, si no era així, demà mateix hi aniria els demanaria que no cometessin aquest error.
Que viure és morir, i justament per això és tant apassionant.