I ja que les malinterpretacions del títol poden limitar la comprensió del text sencer, començaré per fer uns quants aclariments:
1. El títol hagués pogut contenir "capitalisme" en comptes d'androcentrisme (que no són excloents sinó al contrari) i hagués tingut igualment sentit, per a mi.
2. Al llarg del text parlo del "voler" ser mare, i no de l'"haver de". Sóc perfectament conscient que el desig de ser-ho no és, ni ha de ser, un tret inherent al fet de sentir-se dona. Tinc molt i molt present també que hi ha moltes dones que no poden ser-ho, tant per motius físics com culturals o econòmics, i que mereixen ser ateses i visibilitzades. Sóc conscient de que no totes les dones tenen úter. I segurament tinc present moltes més coses que ara no em venen al cap, de la mateixa manera que és ben segur que encara em quedi molt a aprendre en referència a aquesta qüestió (i tantes d'altres).
3. Si ha alguna cosa que tinc clara és que tant el tirar un embaràs endavant, com el decidir no fer-ho requereixen, per desgràcia, d'una força i determinació molt grans (diferents, és clar, en cada cas); de que ambdues són decisions generadores de polèmica i qüestionament i vénen condicionades per una pressió social, familiar, econòmica i cultural (en uns casos, la pressió empenyent cap un cantó, i en d'altres, cap a l'altre) encara que finalment aquests condicionaments no aconsegueixin imposar-se.
El cas és que, d'ençà que he anunciat el meu embaràs, he rebut, com és natural, tot tipus de reaccions. La major part d'elles han estat clarament positives i encoratjadores...i és probable que encara no hagi sabut veure l'aprenentatge en la part que no m'ho sembla tant. En tot cas, si bé no puc afirmar que siguin reaccions "negatives", sé que m'han donat molt en què pensar.
Per posar una mica de context, sóc una dona cis, de 21 anys recén fets, amb estudis en curs, el privilegi de tenir feines força abstractes que em donen de viure alhora que qualitat de vida i tinc diversos altres privilegis que a voltes agraeixo i a voltes prefereixo deixar anar. Fa 6 mesos em vaig quedar embarassada sense haver-ho planejat, però el fet d'haver-m'ho plantejat tantes vegades (arrel dels "ensurts" que els meus ovaris poliquístics em feien cada X mesos) va fer que no dubtés sobre quina era la meva posició sobre aquest tema. I per "tema", no em refereixo a l'embaràs no planificat en general; sinó al MEU embaràs, en aquest moment de la meva vida, amb les meves circumstàncies, recursos i emocions (perquè sí, les emocions poden i inclús crec que han de jugar la part que els pertoca).
Com desitjaria que en dir que vull, puc i em fa il·lusió, la gent pogués simplement alegrar-se del meu poder decidir (una sort que sé que moltxs no tenen) i de que les meves emocions fossin positives...!
És cert que, dins les reaccions que menys m'han agradat, s'inclouen les que qüestionen la meva capacitat de fer bé de mare (si és que existeix una forma de fer-ho "bé") en relació amb la meva edat, la suficiència dels meus ingressos econòmics o de la meva gestió econòmica en general, o els meus interessos "alternatius" com a amenaça per a la seguretat del meu infant. Tot i així, i per molt que sovint em desesperin i em frustri trobar-me intentant justificar-me davant de persones que, si bé aprecio, no sento que tinguin un criteri que em serveixi per a ser millor; no són aquests els casos que m'han fet pensar. Això, ja m'ho esperava.
Ha estat més aviat dins l'àmbit d'alguns feminismes, o d'algunes interpretacions d'alguns feminismes, que m'he vist fortament qüestionada pel fet de voler ser mare (i, particularment, pel fet de voler ser mare jove). És cert que potser el qüestionament ha estat minoritari en el format de fer-me preguntes (tot i que n'hi ha hagut, del tipus: "I estàs contenta de veritat?", "És això el que vols?", "Renunciaràs, així, a la teva vida...ara?"), sinó que més aviat s'han presentat en el format de no poder compartir la meva alegria. I això, per inofensiu que sembli, és dolorós i aïllant per qui, tot i tenir clara la seva decisió, necessita més que mai a una tribu que li doni suport (més enllà de compartir-ho a nivell de la seva experiència personal o no). No em sento víctima d'aquest fenomen, i tinc una xarxa de suport que em fa molt feliç (em sé sortuda inclús en això). Tot i així, sí que m'ha fet pensar, i sí que m'ha fet sentir-me allunyada de diverses persones i àmbits socials en sentir que el parlar de la meva il·lusió per aquest tema no tenia cabuda (i ja no diguem si mencionava símptomes o bolquers...!). Jo mai em deixaré de considerar feminista, i, per desgràcia, no crec que visqui el moment en el que em calgui deixar de lluitar per aquesta causa. Per tant, em sembla que no em cal aclarir que no és el feminisme el que qüestiono, sinó el com la societat capitalista i androcèntrica té la capacitat d'engolir inclús alguns àmbits d'alguns feminismes. Estic oberta a que aquests puguin ser diversos (tot i que encara no acabo de concebre que n'hi puguin haver de contradictoris), però em sembla que, si més no, caldria prestar molta i molta atenció a quan un discurs suposadament feminista passa a haver de transformar la figura de la dona en un doble de la figura masculina capitalitzada per a que aquesta es pugui considerar mereixedora de respecte. Que només les etiquetes "té una carrera", "té una alta posició en una empresa", "guanya més que ell" serveixin per a visibilitzar a la dona i fer-la subjecte em sembla preocupant. I sé que segurament ningú que s'etiqueti com a feminista recolzarà aquest fet, però em sembla que els nostres inconscients encara venen tenyidíssims d'aquesta lògica capitalista-androcèntrica. Si volem realment lluitar contra els fonaments d'un sistema opressor, hem d'obrir-nos també a qüestionar-nos allò que no expressem en lemes de pancarta però materialitzem en els nostres subconscients i prejudicis del dia a dia:
Una dona mantinguda per la seva parella és menys lliure que una dona mantinguda per una multinacional? Una dona que es dedica a les cures és menys lliure que una dona que es dedica al treball assalariat? Una dona jove és menys lliure si decideix criar a un infant que si decideix seguir la carrera que tothom li diu que li "obrirà portes" (portes...a què?). Amb aquestes preguntes bastant simplistes només busco obrir el debat, tot i ser conscient que el tema és molt més complex. I, tot i que personalment no sóc partidària de la importància que es dóna a certes formacions o llocs de treball (segurament pel contrast respecte la poca importància que es dóna a altres opcions), em sembla importantíssim que les dones tinguem l'opció a accedir a tot això, és clar. La teoria es molt senzilla: parlem de tenir les mateixes oportunitats, i així ha de ser. Però tenir les mateixes oportunitats si no se'ns ofereix igualtat de respecte en escollir el que triem escollir...és una engany que ens perjudica a les dones i només beneficia al sistema. En parlar d'això em ve al cap Silvia Federici dient "...dir només que lluitem per la igualtat és dir que volem l'explotació capitalista que pateixen els homes."
Em sembla que, mentre els treballs tradicionalment masculins han de ser, per suposat, una opció també per a les dones; la lluita per a re-valoritzar els treballs tradicionalment femenins és igual d'important. I en quant a la destrucció del sistema capitalista (per a qui, com a mi, li engresqui aquesta perspectiva), és encara més eficaç el donar valor a tota una sèrie de treballs i formes de fer que no van lligades al nostre sistema econòmic, com són els mencionats anteriorment. Al cap i a la fi, que les dones passem a esdevenir una eina de producció directament econòmica robotitzada i jerarquitzada, és quelcom que el sistema acceptarà i integrarà encantat. Que no criem nosaltres als nostres infants, o que no ens ocupem de les feines de la casa, el sistema ho integra en un moment: des de mecanitzar gran part d'aquest processos, fins a institucionalitzar-ne la resta, passant per la contractació econòmica de terceres persones per a que facin aquestes feines.
Per suposat que quan parlo de re-valoritzar les tasques tradicionalment femenines no em refereixo a que aquestes hagin de seguir fent-se únicament des del sector femení; al contrari: em sembla el més revolucionari de tot que cada vegada aquestes prenguin un valor més important en la societat, al marge del gènere.
No vull fer aquí un discurs del que algunxs poden anomenar la meva utopia, ni explicar el com es pot fer aquest canvi a nivell més global, perquè necessitaria molt més temps per a plantejar-m'ho a mi i plantejar-vos-ho a vosaltres, però espero que enteneu per on vaig.
Segurament seguiré tocant aquest tema, que amb prou feines he començat, al llarg de la meva experiència com a mare. Però voldria demanar, especialment a aquelles persones que considero amb interès real (a la resta ja les deixo estar) per a aprendre i re-aprendre sobre les limitacions que els patrons apresos imposen inclús en la nostra pròpia revolució...
Igual que es comença a entendre el valor de poder parlar sobre la menstruació, i és una cosa associada a la dona (al marge de que hi hagi diversitat de gèneres que menstruen i a l'inrevés):
No ens feu avergonyir, a les que tenim un instint maternal, d'expressar-lo i celebrar-ho.
No ens digueu esclaves per apoderar-nos en una cosa que és tant "nostra", tant superior al sistema androcèntric-capitalista-heteronormatiu actual.
Doneu-nos espai per parlar de les nostres inquietuds, per fomentar opcions de part respectuoses amb els nostres desitjos, per oferir-nos els espais i temps de criança que creiem necessaris, per convidar al sector masculí a participar-hi amb alegria, per enfortir a aquellxs que duen noves criatures al món i ajudar-lxs a que aquestes creixin lliures dels patrons de gènere contra els que nosaltres intentem lluitar.
Interesseu-vos per coses "de dona" i obriu-vos a veure el perquè és important (parlar de bolquers és mes revolucionari del que us penseu!).
No vull parlar d'allò que no he viscut, ni omplir-me la boca d'experiències que desconec més enllà del que he escoltat, però vull tornar a fer èmfasi, tot i que espero que a aquestes alçades ja quedi clar, que defenso i defensaré sempre el dret a decidir sobre la maternitat. Que el desig de procreació no és ni ha de ser compartit en totes les dones, i que la realitat de qui el té i no el pot implementar de forma natural ha de ser escoltada, visibilitzada i recolzada, així com la realitat de qui decideix no seguir amb un embaràs.
1. El títol hagués pogut contenir "capitalisme" en comptes d'androcentrisme (que no són excloents sinó al contrari) i hagués tingut igualment sentit, per a mi.
2. Al llarg del text parlo del "voler" ser mare, i no de l'"haver de". Sóc perfectament conscient que el desig de ser-ho no és, ni ha de ser, un tret inherent al fet de sentir-se dona. Tinc molt i molt present també que hi ha moltes dones que no poden ser-ho, tant per motius físics com culturals o econòmics, i que mereixen ser ateses i visibilitzades. Sóc conscient de que no totes les dones tenen úter. I segurament tinc present moltes més coses que ara no em venen al cap, de la mateixa manera que és ben segur que encara em quedi molt a aprendre en referència a aquesta qüestió (i tantes d'altres).
3. Si ha alguna cosa que tinc clara és que tant el tirar un embaràs endavant, com el decidir no fer-ho requereixen, per desgràcia, d'una força i determinació molt grans (diferents, és clar, en cada cas); de que ambdues són decisions generadores de polèmica i qüestionament i vénen condicionades per una pressió social, familiar, econòmica i cultural (en uns casos, la pressió empenyent cap un cantó, i en d'altres, cap a l'altre) encara que finalment aquests condicionaments no aconsegueixin imposar-se.
El cas és que, d'ençà que he anunciat el meu embaràs, he rebut, com és natural, tot tipus de reaccions. La major part d'elles han estat clarament positives i encoratjadores...i és probable que encara no hagi sabut veure l'aprenentatge en la part que no m'ho sembla tant. En tot cas, si bé no puc afirmar que siguin reaccions "negatives", sé que m'han donat molt en què pensar.
Per posar una mica de context, sóc una dona cis, de 21 anys recén fets, amb estudis en curs, el privilegi de tenir feines força abstractes que em donen de viure alhora que qualitat de vida i tinc diversos altres privilegis que a voltes agraeixo i a voltes prefereixo deixar anar. Fa 6 mesos em vaig quedar embarassada sense haver-ho planejat, però el fet d'haver-m'ho plantejat tantes vegades (arrel dels "ensurts" que els meus ovaris poliquístics em feien cada X mesos) va fer que no dubtés sobre quina era la meva posició sobre aquest tema. I per "tema", no em refereixo a l'embaràs no planificat en general; sinó al MEU embaràs, en aquest moment de la meva vida, amb les meves circumstàncies, recursos i emocions (perquè sí, les emocions poden i inclús crec que han de jugar la part que els pertoca).
Com desitjaria que en dir que vull, puc i em fa il·lusió, la gent pogués simplement alegrar-se del meu poder decidir (una sort que sé que moltxs no tenen) i de que les meves emocions fossin positives...!
És cert que, dins les reaccions que menys m'han agradat, s'inclouen les que qüestionen la meva capacitat de fer bé de mare (si és que existeix una forma de fer-ho "bé") en relació amb la meva edat, la suficiència dels meus ingressos econòmics o de la meva gestió econòmica en general, o els meus interessos "alternatius" com a amenaça per a la seguretat del meu infant. Tot i així, i per molt que sovint em desesperin i em frustri trobar-me intentant justificar-me davant de persones que, si bé aprecio, no sento que tinguin un criteri que em serveixi per a ser millor; no són aquests els casos que m'han fet pensar. Això, ja m'ho esperava.
Ha estat més aviat dins l'àmbit d'alguns feminismes, o d'algunes interpretacions d'alguns feminismes, que m'he vist fortament qüestionada pel fet de voler ser mare (i, particularment, pel fet de voler ser mare jove). És cert que potser el qüestionament ha estat minoritari en el format de fer-me preguntes (tot i que n'hi ha hagut, del tipus: "I estàs contenta de veritat?", "És això el que vols?", "Renunciaràs, així, a la teva vida...ara?"), sinó que més aviat s'han presentat en el format de no poder compartir la meva alegria. I això, per inofensiu que sembli, és dolorós i aïllant per qui, tot i tenir clara la seva decisió, necessita més que mai a una tribu que li doni suport (més enllà de compartir-ho a nivell de la seva experiència personal o no). No em sento víctima d'aquest fenomen, i tinc una xarxa de suport que em fa molt feliç (em sé sortuda inclús en això). Tot i així, sí que m'ha fet pensar, i sí que m'ha fet sentir-me allunyada de diverses persones i àmbits socials en sentir que el parlar de la meva il·lusió per aquest tema no tenia cabuda (i ja no diguem si mencionava símptomes o bolquers...!). Jo mai em deixaré de considerar feminista, i, per desgràcia, no crec que visqui el moment en el que em calgui deixar de lluitar per aquesta causa. Per tant, em sembla que no em cal aclarir que no és el feminisme el que qüestiono, sinó el com la societat capitalista i androcèntrica té la capacitat d'engolir inclús alguns àmbits d'alguns feminismes. Estic oberta a que aquests puguin ser diversos (tot i que encara no acabo de concebre que n'hi puguin haver de contradictoris), però em sembla que, si més no, caldria prestar molta i molta atenció a quan un discurs suposadament feminista passa a haver de transformar la figura de la dona en un doble de la figura masculina capitalitzada per a que aquesta es pugui considerar mereixedora de respecte. Que només les etiquetes "té una carrera", "té una alta posició en una empresa", "guanya més que ell" serveixin per a visibilitzar a la dona i fer-la subjecte em sembla preocupant. I sé que segurament ningú que s'etiqueti com a feminista recolzarà aquest fet, però em sembla que els nostres inconscients encara venen tenyidíssims d'aquesta lògica capitalista-androcèntrica. Si volem realment lluitar contra els fonaments d'un sistema opressor, hem d'obrir-nos també a qüestionar-nos allò que no expressem en lemes de pancarta però materialitzem en els nostres subconscients i prejudicis del dia a dia:
Una dona mantinguda per la seva parella és menys lliure que una dona mantinguda per una multinacional? Una dona que es dedica a les cures és menys lliure que una dona que es dedica al treball assalariat? Una dona jove és menys lliure si decideix criar a un infant que si decideix seguir la carrera que tothom li diu que li "obrirà portes" (portes...a què?). Amb aquestes preguntes bastant simplistes només busco obrir el debat, tot i ser conscient que el tema és molt més complex. I, tot i que personalment no sóc partidària de la importància que es dóna a certes formacions o llocs de treball (segurament pel contrast respecte la poca importància que es dóna a altres opcions), em sembla importantíssim que les dones tinguem l'opció a accedir a tot això, és clar. La teoria es molt senzilla: parlem de tenir les mateixes oportunitats, i així ha de ser. Però tenir les mateixes oportunitats si no se'ns ofereix igualtat de respecte en escollir el que triem escollir...és una engany que ens perjudica a les dones i només beneficia al sistema. En parlar d'això em ve al cap Silvia Federici dient "...dir només que lluitem per la igualtat és dir que volem l'explotació capitalista que pateixen els homes."
Em sembla que, mentre els treballs tradicionalment masculins han de ser, per suposat, una opció també per a les dones; la lluita per a re-valoritzar els treballs tradicionalment femenins és igual d'important. I en quant a la destrucció del sistema capitalista (per a qui, com a mi, li engresqui aquesta perspectiva), és encara més eficaç el donar valor a tota una sèrie de treballs i formes de fer que no van lligades al nostre sistema econòmic, com són els mencionats anteriorment. Al cap i a la fi, que les dones passem a esdevenir una eina de producció directament econòmica robotitzada i jerarquitzada, és quelcom que el sistema acceptarà i integrarà encantat. Que no criem nosaltres als nostres infants, o que no ens ocupem de les feines de la casa, el sistema ho integra en un moment: des de mecanitzar gran part d'aquest processos, fins a institucionalitzar-ne la resta, passant per la contractació econòmica de terceres persones per a que facin aquestes feines.
Per suposat que quan parlo de re-valoritzar les tasques tradicionalment femenines no em refereixo a que aquestes hagin de seguir fent-se únicament des del sector femení; al contrari: em sembla el més revolucionari de tot que cada vegada aquestes prenguin un valor més important en la societat, al marge del gènere.
No vull fer aquí un discurs del que algunxs poden anomenar la meva utopia, ni explicar el com es pot fer aquest canvi a nivell més global, perquè necessitaria molt més temps per a plantejar-m'ho a mi i plantejar-vos-ho a vosaltres, però espero que enteneu per on vaig.
Segurament seguiré tocant aquest tema, que amb prou feines he començat, al llarg de la meva experiència com a mare. Però voldria demanar, especialment a aquelles persones que considero amb interès real (a la resta ja les deixo estar) per a aprendre i re-aprendre sobre les limitacions que els patrons apresos imposen inclús en la nostra pròpia revolució...
Igual que es comença a entendre el valor de poder parlar sobre la menstruació, i és una cosa associada a la dona (al marge de que hi hagi diversitat de gèneres que menstruen i a l'inrevés):
No ens feu avergonyir, a les que tenim un instint maternal, d'expressar-lo i celebrar-ho.
No ens digueu esclaves per apoderar-nos en una cosa que és tant "nostra", tant superior al sistema androcèntric-capitalista-heteronormatiu actual.
Doneu-nos espai per parlar de les nostres inquietuds, per fomentar opcions de part respectuoses amb els nostres desitjos, per oferir-nos els espais i temps de criança que creiem necessaris, per convidar al sector masculí a participar-hi amb alegria, per enfortir a aquellxs que duen noves criatures al món i ajudar-lxs a que aquestes creixin lliures dels patrons de gènere contra els que nosaltres intentem lluitar.
Interesseu-vos per coses "de dona" i obriu-vos a veure el perquè és important (parlar de bolquers és mes revolucionari del que us penseu!).
No vull parlar d'allò que no he viscut, ni omplir-me la boca d'experiències que desconec més enllà del que he escoltat, però vull tornar a fer èmfasi, tot i que espero que a aquestes alçades ja quedi clar, que defenso i defensaré sempre el dret a decidir sobre la maternitat. Que el desig de procreació no és ni ha de ser compartit en totes les dones, i que la realitat de qui el té i no el pot implementar de forma natural ha de ser escoltada, visibilitzada i recolzada, així com la realitat de qui decideix no seguir amb un embaràs.