(I amant és una paraula bonica)
Avui no m'explicaré massa, però us vull compartir un dels diàlegs que més m'han apoderat aquests últims temps. Aquesta carta no és recent, però no havia sentit l'impuls de compartir-la fins ara. Segons com, sí, es podria dir que és molt personal; que em faig vulnerable davant vostre. Però per molt que aquesta perspectiva em sembli meravellosa, sento que aquesta visió seria una mica limitada: us comparteixo pors, inseguretats, vergonyes; sí. Però opino que ni jo ni tu SOM res d'això (sinó que tan sols ho sentim). Personalment, refuso deixar-me definir per aquestes i, en conseqüència, decidir que m'he exposat plenament (i això no seria per a res negatiu) arrel d'això. Blablabla.
B-Berta, has dit que no donaries explicacions.
B-Bé, has dit que no "t'explicaries massa", així que si no allargues aquest diàleg estèril encara pots complir la teva paraula.
B-Miau.
"Estimada T:
Porto una hora parlant-te al mirall, i a moments em pregunto si em somriuries i m'entendries o si em trobaries patètica (o si tot alhora o quelcom entremig). En cert moment he vist el meu reflex i m'ha preguntat "en nom teu" què és el que em dol de compartir un amant amb tu. Sempre tan esquemàtica quan es tracta de pensar i no d'escriure, he organitzat elS meuS dolorS (decideixo que el POLIamor m'atorga el dret a fer plurals paraules que no ho són) en diferents categories. I per què m'hauries de preguntar per això, o per com estic, et deus estar preguntant? Doncs perquè avui t'he pintat empàtica (deixa que t'ho expliqui al llarg d'aquest "diàleg").
Els punts que t'he exposat han estat els següents. Perdona'm la fredor explicativa en alguns d'ells, però necessitava que fossin concisos i no perdre'ls de vista:
1. Perquè he crescut i visc en una societat que, entre mil normativismes excloents, innecessaris i polsegosos, promou les relacions sentimentals com a eina de control sobre l'altre i d'exaltació-pànic-negació a les nostres inseguretats -tan útils per al seu funcionament- dificultant-nos enormement poder gestionar aquestes últimes per a créixer, o poder ser companyxs de vol de lxs nostrxs amants per a que també ho puguin fer. Per què el format de relació sentimental ha estat hiper-determinat fins al punt de que no complir-ne els requisits passi a ser motiu de, sí...més inseguretats (en el millor dels casos). Per què, a més, i especialment a aquellxs educades com a dones, se'ns ha inculcat l'idea de que el nostre fi vital és tenir una d'aquestes relacions sentimentals tant definides i classificades, amb totes les pautes i normes que aquestes comporten.
2. Perquè (sorpresa) tinc inseguretats. I et defineixo com a vertigen de tot allò que m'espanta aprendre a estimar de mi, atorgant-te mil característiques (segons quina, més o menys fonamentada) que m'allunyen d'habitar-me en pau. Endevina quina és la que tinc més present, com a dona feminista i peluda i vegana i poliamorosa i aspirant al "no waste" i al minimalisme -afegiu cometes-...
-L'aspecte. Sé que no et sobren els quilos que a mi em sobren per a tenir el nivell de greix mediàticament acceptat en una persona definida com a dona (i sóc conscient del privilegi que tinc en mil àmbits del meu cos -greix inclòs- respecte d'altres persones, però tot i així...em recordo que tu, menys). També penso en que no tens ni bigoti de gatet o de Frida Kahlo (i són dues de les meves coses preferides, però tot i així...em recordo que tu, menys); ni pèls diversos en llocs diversos, d'aquests que sovint abraço amb tota la meva feminitat ancestral i celebro de formes a vegades divertides i a voltes delicioses (però em recordo que tu, menys -molt menys-). Penso en que a vegades porto vestits cuquis per a fregar plats i molt sovint surto amb espardenyes, la meva jaqueta andina i els pantalons de pijama per anar a la ciutat o a treballar. I em faig gràcia, i sovint considero aquest últim conjunt el més "chic" imaginable i que m'afavoreix qual *citar aquí marca famosa de vestits*. Però després em miro i només veig GROTESQUITAT -i és que no té altra paraula-, i t'imagino correcta i arreglada i que mai et "pillaran desprevinguda" -i em faig fàstic només escrivint tantes superficialitats-. I sé que no ho sé, i que probablement, només probablement, ets humana. Però segur, seguríssim que tu, ets menys grotesca que jo -i jo HE de ser bonica, no només per mi, sinó per a qualsevol persona estranya que em creui pel carrer. I sobretot, no siguis grotesca, no diguis grotesquitats, per favor, Berta; para de miolar!-.
Endevina quina és la segona cosa que tinc més present, com a dona feminista i peluda i vegana i poliamorosa i aspirant a "no waste" i minimalisme -afegiu cometes-...
-El sexe. I és que no sé si ho sabies però de cop el món de la sensualitat ja no és un meravellós bosc indefinible de connexions i sensacions sovint no classificables, on pots riure o plorar o atacar o ritualitzar o ser vainilla o tigre -o tigre de vainilla-. De sobte només hi ha dos tipus de sexe, i són universals: l'increïble -on tu deus ser la reina, i on també deu estar instaurada la monarquia- i el desastrós -hello, it's me-. De sobte, l'amor físic que fins ara practicava se'm fa inabastable i jo, petita i amorfa, només puc pensar en com ser un objecte sexual apte per a ser aplaudit en la primera categoria del sexe binari que m'acabo d'inventar -amb una mica d'ajuda de la pornografia mainstream-.
Per a trencar una mica la dinàmica (o no?) et confessaré que la següent inquietud m'és...
-La intel·ligència, però totxs sabem que és igual d'etèria que la bellesa o l'erotisme, i a mi el que realment em preocupa en aquests moments és...com d'intel·ligent et trobi el nostre amant -ah...que ho dubtaves, a aquestes alçades? SOM -decideixo- MERCADERIA en disputa per algú que no ho ha decidit així. Però què s'ha pensat? En aquest joc d'inseguretats no importa l'amor, sinó no parar de limitar-se fins a voler-se quedar ben, ben immòbil...-. Així doncs...seràs de les que citen llibres entre glops de xampany? Tindràs un posat seriós d'aquests que convencen de maduresa abans d'haver de mostrar cap gestió emocional? O res d'això, però almenys...ja ho sé: tens una carrera i un màster i et planteges fer-ne un altre. Ja saps -no, però tant fa- que en el fons, aquest fons amb el que ara no puc connectar, tot això em sembla fantàstic, i que facis el que facis respecto el teu camí. Però ara no estic il·luminada, i només em preocupa haver-me distanciat de poder demostrar serietat i títols i lectures per passar a fer comentaris com ara "-Tinc un bon dia perquè han florit les calèndules-" o a plorar quan veig un gat i m'hi fonc. En quin moment vaig renunciar a ser "algú respectable" per passar a ser la llunàtica de la vall dels gaturs? Sí, d'acord, la vida que duc m'aporta sensacions increïbles i em sento cada dia més feliç i més amor; però ara tot això és un detall insignificant.
El punt de les inseguretats és tan infinit com buit, així que passarem al punt
3. Em dol compartir amant perquè encara no he après a separar el dolor que sento del fet de que aquell que estimo comparteixi amor amb tu (també). Em dol perquè no he après a desconstruir la gelosia i la por per a construir quelcom més suau i alhora sòlid que pugui ser només amor...amb els matisos i colors que jo, amb cadascuna de les persones que estimo, decidim pintar.
Com podràs veure, a aquesta alçada el punt 3 es comença a mostrar caducat -tot i que el treball és infinit i una no es pot distreure, que el mercantilisme relacional s'escola inclús per les finestres de la vall més recòndita als cervells de totxs, independentment de com de feministes, veganes, peludes i aspirants a "no waste" i minimalisme siguin-, ja que tinc molt clar que no vull que deixis de ser on ets. De fet, no vull ni tan sols deixar de sentir gelosia, por, inseguretat -de cop-: veure que aquestes associacions d'emocions-situacions són apreses, que es poden anar desglossant en aquelles pors que ens limiten (independentment de monogàmies o poligàmies) per tal de poder-les encarar i aprendre a ser cada dia més lliures, i a fer cada vegada més lliures a aquellxs que estimem...m'ha fet saltar d'alegrillibertat i m'ha invadit d'un amor infinit per tu, T.
T'estimo, tot i que sé que tot el que dic de tu, i a tu, no és a tu sinó a un mirall de les meves pors. Sóc jo, i a "jo" també t'estimo.
Per tant, i igual que a totxs vosaltres, et vull lliure, B.
Avui no m'explicaré massa, però us vull compartir un dels diàlegs que més m'han apoderat aquests últims temps. Aquesta carta no és recent, però no havia sentit l'impuls de compartir-la fins ara. Segons com, sí, es podria dir que és molt personal; que em faig vulnerable davant vostre. Però per molt que aquesta perspectiva em sembli meravellosa, sento que aquesta visió seria una mica limitada: us comparteixo pors, inseguretats, vergonyes; sí. Però opino que ni jo ni tu SOM res d'això (sinó que tan sols ho sentim). Personalment, refuso deixar-me definir per aquestes i, en conseqüència, decidir que m'he exposat plenament (i això no seria per a res negatiu) arrel d'això. Blablabla.
B-Berta, has dit que no donaries explicacions.
B-Bé, has dit que no "t'explicaries massa", així que si no allargues aquest diàleg estèril encara pots complir la teva paraula.
B-Miau.
"Estimada T:
Porto una hora parlant-te al mirall, i a moments em pregunto si em somriuries i m'entendries o si em trobaries patètica (o si tot alhora o quelcom entremig). En cert moment he vist el meu reflex i m'ha preguntat "en nom teu" què és el que em dol de compartir un amant amb tu. Sempre tan esquemàtica quan es tracta de pensar i no d'escriure, he organitzat elS meuS dolorS (decideixo que el POLIamor m'atorga el dret a fer plurals paraules que no ho són) en diferents categories. I per què m'hauries de preguntar per això, o per com estic, et deus estar preguntant? Doncs perquè avui t'he pintat empàtica (deixa que t'ho expliqui al llarg d'aquest "diàleg").
Els punts que t'he exposat han estat els següents. Perdona'm la fredor explicativa en alguns d'ells, però necessitava que fossin concisos i no perdre'ls de vista:
1. Perquè he crescut i visc en una societat que, entre mil normativismes excloents, innecessaris i polsegosos, promou les relacions sentimentals com a eina de control sobre l'altre i d'exaltació-pànic-negació a les nostres inseguretats -tan útils per al seu funcionament- dificultant-nos enormement poder gestionar aquestes últimes per a créixer, o poder ser companyxs de vol de lxs nostrxs amants per a que també ho puguin fer. Per què el format de relació sentimental ha estat hiper-determinat fins al punt de que no complir-ne els requisits passi a ser motiu de, sí...més inseguretats (en el millor dels casos). Per què, a més, i especialment a aquellxs educades com a dones, se'ns ha inculcat l'idea de que el nostre fi vital és tenir una d'aquestes relacions sentimentals tant definides i classificades, amb totes les pautes i normes que aquestes comporten.
2. Perquè (sorpresa) tinc inseguretats. I et defineixo com a vertigen de tot allò que m'espanta aprendre a estimar de mi, atorgant-te mil característiques (segons quina, més o menys fonamentada) que m'allunyen d'habitar-me en pau. Endevina quina és la que tinc més present, com a dona feminista i peluda i vegana i poliamorosa i aspirant al "no waste" i al minimalisme -afegiu cometes-...
-L'aspecte. Sé que no et sobren els quilos que a mi em sobren per a tenir el nivell de greix mediàticament acceptat en una persona definida com a dona (i sóc conscient del privilegi que tinc en mil àmbits del meu cos -greix inclòs- respecte d'altres persones, però tot i així...em recordo que tu, menys). També penso en que no tens ni bigoti de gatet o de Frida Kahlo (i són dues de les meves coses preferides, però tot i així...em recordo que tu, menys); ni pèls diversos en llocs diversos, d'aquests que sovint abraço amb tota la meva feminitat ancestral i celebro de formes a vegades divertides i a voltes delicioses (però em recordo que tu, menys -molt menys-). Penso en que a vegades porto vestits cuquis per a fregar plats i molt sovint surto amb espardenyes, la meva jaqueta andina i els pantalons de pijama per anar a la ciutat o a treballar. I em faig gràcia, i sovint considero aquest últim conjunt el més "chic" imaginable i que m'afavoreix qual *citar aquí marca famosa de vestits*. Però després em miro i només veig GROTESQUITAT -i és que no té altra paraula-, i t'imagino correcta i arreglada i que mai et "pillaran desprevinguda" -i em faig fàstic només escrivint tantes superficialitats-. I sé que no ho sé, i que probablement, només probablement, ets humana. Però segur, seguríssim que tu, ets menys grotesca que jo -i jo HE de ser bonica, no només per mi, sinó per a qualsevol persona estranya que em creui pel carrer. I sobretot, no siguis grotesca, no diguis grotesquitats, per favor, Berta; para de miolar!-.
Endevina quina és la segona cosa que tinc més present, com a dona feminista i peluda i vegana i poliamorosa i aspirant a "no waste" i minimalisme -afegiu cometes-...
-El sexe. I és que no sé si ho sabies però de cop el món de la sensualitat ja no és un meravellós bosc indefinible de connexions i sensacions sovint no classificables, on pots riure o plorar o atacar o ritualitzar o ser vainilla o tigre -o tigre de vainilla-. De sobte només hi ha dos tipus de sexe, i són universals: l'increïble -on tu deus ser la reina, i on també deu estar instaurada la monarquia- i el desastrós -hello, it's me-. De sobte, l'amor físic que fins ara practicava se'm fa inabastable i jo, petita i amorfa, només puc pensar en com ser un objecte sexual apte per a ser aplaudit en la primera categoria del sexe binari que m'acabo d'inventar -amb una mica d'ajuda de la pornografia mainstream-.
Per a trencar una mica la dinàmica (o no?) et confessaré que la següent inquietud m'és...
-La intel·ligència, però totxs sabem que és igual d'etèria que la bellesa o l'erotisme, i a mi el que realment em preocupa en aquests moments és...com d'intel·ligent et trobi el nostre amant -ah...que ho dubtaves, a aquestes alçades? SOM -decideixo- MERCADERIA en disputa per algú que no ho ha decidit així. Però què s'ha pensat? En aquest joc d'inseguretats no importa l'amor, sinó no parar de limitar-se fins a voler-se quedar ben, ben immòbil...-. Així doncs...seràs de les que citen llibres entre glops de xampany? Tindràs un posat seriós d'aquests que convencen de maduresa abans d'haver de mostrar cap gestió emocional? O res d'això, però almenys...ja ho sé: tens una carrera i un màster i et planteges fer-ne un altre. Ja saps -no, però tant fa- que en el fons, aquest fons amb el que ara no puc connectar, tot això em sembla fantàstic, i que facis el que facis respecto el teu camí. Però ara no estic il·luminada, i només em preocupa haver-me distanciat de poder demostrar serietat i títols i lectures per passar a fer comentaris com ara "-Tinc un bon dia perquè han florit les calèndules-" o a plorar quan veig un gat i m'hi fonc. En quin moment vaig renunciar a ser "algú respectable" per passar a ser la llunàtica de la vall dels gaturs? Sí, d'acord, la vida que duc m'aporta sensacions increïbles i em sento cada dia més feliç i més amor; però ara tot això és un detall insignificant.
El punt de les inseguretats és tan infinit com buit, així que passarem al punt
3. Em dol compartir amant perquè encara no he après a separar el dolor que sento del fet de que aquell que estimo comparteixi amor amb tu (també). Em dol perquè no he après a desconstruir la gelosia i la por per a construir quelcom més suau i alhora sòlid que pugui ser només amor...amb els matisos i colors que jo, amb cadascuna de les persones que estimo, decidim pintar.
Com podràs veure, a aquesta alçada el punt 3 es comença a mostrar caducat -tot i que el treball és infinit i una no es pot distreure, que el mercantilisme relacional s'escola inclús per les finestres de la vall més recòndita als cervells de totxs, independentment de com de feministes, veganes, peludes i aspirants a "no waste" i minimalisme siguin-, ja que tinc molt clar que no vull que deixis de ser on ets. De fet, no vull ni tan sols deixar de sentir gelosia, por, inseguretat -de cop-: veure que aquestes associacions d'emocions-situacions són apreses, que es poden anar desglossant en aquelles pors que ens limiten (independentment de monogàmies o poligàmies) per tal de poder-les encarar i aprendre a ser cada dia més lliures, i a fer cada vegada més lliures a aquellxs que estimem...m'ha fet saltar d'alegrillibertat i m'ha invadit d'un amor infinit per tu, T.
T'estimo, tot i que sé que tot el que dic de tu, i a tu, no és a tu sinó a un mirall de les meves pors. Sóc jo, i a "jo" també t'estimo.
Per tant, i igual que a totxs vosaltres, et vull lliure, B.
El meu glamour i jo