T’hagués fet el millor pastís del món. D’aquests de tres pisos, ja que en l’últim que et vaig fer tan sols en sabia fer dos. Farcit d’avellanes com a tu t’agraden, amb aigua per a sucar-hi el tros de pastís i escandalitzar a tothom qui t’envolti. Decorat amb mil cors i flors…com a mi m’agrada. Com a tu t’agrada que m’agradi.
T’haguessim fet una corona. Medin-te el tarro mentre dormies, o amb qualsevol excusa que probablement ni podria anomenar-se així. Haguessim fet la corona més alta, que es balancejaria, inestable, durant tot el dia. Perquè la portaries tot, tot el dia. Els petits , gomets, les mitjanes purpurina, les grans ja amb crisis existencials.
Riuries, ens abraçaries, i sentiriem la teva olor a colònia “Nenuco”…a “Nenuco” de setana-nou anys. Probablement jugariem amb la teva barba, i ens barallariem per a tallar el teu pastís. Després tu ho explicaries durant setmanes i setmanes, i el teu famós “Fantàstic” ressonaria pels llocs més inversemblants.
Però aquest any el temps i tu no us heu posat d’acord (tots sabem que costa posar-se d’acord amb els Garrigues!). No podràs sucar en aigua el teu pastís, ni aguantar la pesada corona de cartolina. La colònia de “Nenuco” segueix allà on la vas deixar. Aquest any no et podrem abraçar…
Avui, 7 de juliol, t’estimarem (no és que no ho fessim la resta del temps). I en aquest estimar, s’hi englobaràn les purpurines i els gomets, les espelmes, el tocar-te la barba i les cançons.
Avui t’estimo, com sempre he fet, com mai deixaré de fer.
Et regalo l’únic que puc ja regalar-te, amb la condició de que el comparteixis amb mi (encara que sigui d’aquesta manera), és el meu dia. Que és el teu dia, i que el farem nostre, enfotent-nos del temps i la vida i la mort i la gent. L’únic inamovible és que tu i jo som dos.
…
I el teu famós “Fantàstic!”…Bé, el teu famós “Fantàstic!” no deixarà mai de ressonar.
Per molts anys avi, sempre has estat i seràs etern.
T’haguessim fet una corona. Medin-te el tarro mentre dormies, o amb qualsevol excusa que probablement ni podria anomenar-se així. Haguessim fet la corona més alta, que es balancejaria, inestable, durant tot el dia. Perquè la portaries tot, tot el dia. Els petits , gomets, les mitjanes purpurina, les grans ja amb crisis existencials.
Riuries, ens abraçaries, i sentiriem la teva olor a colònia “Nenuco”…a “Nenuco” de setana-nou anys. Probablement jugariem amb la teva barba, i ens barallariem per a tallar el teu pastís. Després tu ho explicaries durant setmanes i setmanes, i el teu famós “Fantàstic” ressonaria pels llocs més inversemblants.
Però aquest any el temps i tu no us heu posat d’acord (tots sabem que costa posar-se d’acord amb els Garrigues!). No podràs sucar en aigua el teu pastís, ni aguantar la pesada corona de cartolina. La colònia de “Nenuco” segueix allà on la vas deixar. Aquest any no et podrem abraçar…
Avui, 7 de juliol, t’estimarem (no és que no ho fessim la resta del temps). I en aquest estimar, s’hi englobaràn les purpurines i els gomets, les espelmes, el tocar-te la barba i les cançons.
Avui t’estimo, com sempre he fet, com mai deixaré de fer.
Et regalo l’únic que puc ja regalar-te, amb la condició de que el comparteixis amb mi (encara que sigui d’aquesta manera), és el meu dia. Que és el teu dia, i que el farem nostre, enfotent-nos del temps i la vida i la mort i la gent. L’únic inamovible és que tu i jo som dos.
…
I el teu famós “Fantàstic!”…Bé, el teu famós “Fantàstic!” no deixarà mai de ressonar.
Per molts anys avi, sempre has estat i seràs etern.