Recentment he rebut una carta d'algú que s'ha trobat el meu blog i m'ha preguntat per què el vaig deixar a mitges, i què ha estat de la meva vida des d'aleshores. A la primera pregunta no he sabut respondre, així que respondré a la segona:
Fa un any i mig de la meva darrera entrada, una entrada que acabava en un “continuarà” ple d'informació suposadament rellevant. Dic “suposadament”, perquè les paraules “Sant Joan de Déu”, “depressió” i “enfonsar-se” així ho descriuen, però la seva categoria de passat ho fa tot força més difós. No puc parlar-ne com n'hagués parlat aleshores, ni explicar-ho en la magnitud que ho vaig viure. Tampoc puc, però, deixar un buit entre aquests successos i els presents. Així doncs, provaré de resumir-ho (tot i que sabeu que aquesta és l'última de les meves facultats).
Vaig, en efecte, freqüentar l'ala psiquiàtrica de St Joan de Déu durant uns mesos, intentant, a través de sessions individuals i grupals, poder fer el pas definitiu cap a desfer-me de les obsessions i dinàmiques que ja sumaven anys perseguint-me.
Espereu. Un petit retrocés en el temps:
De la meva curta visita al centre CATA de Vilafranca del Penedès en tinc un record ben amarg: un negoci turbulent (i permeteu-me semblar exagerada) on basaven els seus ingressos en diagnosticar de mil trastorns tot aquell que hi anava (no només de trastorns alimentaris, en els quals estaven suposadament focalitzats, sinó de qualsevol que es pogués adjudicar a persones amb una ment mínimament diferent al que decidien catalogar com a “normal”). Així, infundaven (INFUNDEN!) el pànic en les famílies amb raó preocupades i òbviament desinformades (com malauradament tothom encara), les quals, suposo, internaven les seves criatures immediatament després. Per a diagnosticar-te de tot això no t'entrevistaven pas personalment, sinó que et feien omplir diversos qüestionaris de 90 euros que determinarien el teu futur tancada en aquell centre de dia pels mesos posteriors. Per sort, la meva mare, més objectiva que jo aleshores, va preguntar pel motiu d'aquells diagnòstics i, en sentir les preguntes (a vegades, una de sola) segons les quals aquests s'establien, va decidir que, allà, no. Potser un dia m'hi esplaio (si, més. I amb molts parèntesis, no patiu).
I rebobinem cap endavant, però no tant endavant: a l'hivern del 2015-16 visitant St Joan de Déu setmanalment. D'allà, en canvi, he de dir que en tinc un record positiu. La voluntat d'ajudar de veritat era més que òbvia, i el professional realment format també. La meva psiquiatra, per exemple, que d'entrada em va recomanar prendre pastilles per a la depressió i l'ansietat, va ser molt conciliadora de les meves opinions diferents i em va suggerir (a favor del sentit comú i en divergència amb la seva formació de medicina occidental estàndard) meditar en comptes de prendre fàrmacs. Em vaig sentir escoltada i recolzada, encara que a la pràctica no poguessin canviar res. En la teràpia de grup, però, vaig adonar-me de que tothom que era allà no havia acceptat del tot el seu trastorn alimentari, i ni molt menys havia decidit desfer-se'n. A més, va resultar que totes les noies (perquè, tot i que no absolutament, els TCA són molt més freqüents en nenes/noies/dones) que eren allà patien d'anorèxia i no de cap altre TCA (com ara bulímia, com era el meu cas). Més endavant la meva psiquiatra em va explicar que això era perquè la bulímia és molt més difícil de constatar (ja que no té perquè implicar un infrapès, sinó de vegades el contrari). També em va explicar que les dinàmiques bulímiques generen més morts (a través d'atacs de cor o de suïcidis) que les d'anorèxia sola, perquè sovint no es podien reconèixer a temps.
No m'agrada compartir aquesta informació tan dura que, a més, ara sento llunyana al meu present. Tot i així, l'estigma a la salut mental segueix sent un problema ben vigent; i en concret en els TCA la concepció de que només un cos prim pot patir un Trastorn de la Conducta Alimentària segueix sent el motiu de que tots els qui en pateixen i no encaixen en aquest físic rarament puguin rebre l'atenció, la investigació i l'ajuda que necessiten. Després de fer els 18 i encadenar un altre viatge al Japó, vaig deixar d'anar-hi i vaig seguir el procés sola (en quant a suposats especialistes, em refereixo). Potser, però, indirectament em va calar la menció a la meditació que em va fer la psiquiatra a l'hospital, perquè, sense fer-ho en la postura del lotus ni focalitzada al cent per cent, va ser obrint-me a l'amor (dels demés, però sobretot al propi...aquell que no ve de l'ego ni va cap a l'ego) i a respirar les angoixes, acceptant-les (que no invitant-les a quedar-se) per a poder deixar-les anar, que vaig aconseguir existir fora d'un trastorn que ja sabia que era allà per ensenyar-me moltes coses, fer-me rebel·lar contra moltes injustícies i obligar-me a estimar-me...pel simple fet de ser.
Això sí, ho prometo: continuarà. Necessitava, però, fer un incís atemporal per a crear context, i poder començar a parlar-vos des d'on sóc ara realment.
Us espera una Berta que us sonarà més il·luminada que mai però que, en contra del que pugui semblar, toca més de peus a terra (literal, i metafòricament) que en els darrers anys.
Us estimo.